Un interessant documental sobre la història de Menorca, amb la col·laboració d'un apreciat ex professor del nostre institut (Pau Faner) i del nostre actual director (Miquel Àngel Casasnovas).
dilluns, 16 de desembre del 2013
diumenge, 15 de desembre del 2013
dijous, 12 de desembre del 2013
Seguiremos!
Este es un vídeo que ha hecho el cantante Macaco con trabajadores y
pacientes de la planta 8ª (oncologia) del hospital infantil San Juan
de Dios en Barcelona para recoger fondos para la investigación del
cáncer.
pacientes de la planta 8ª (oncologia) del hospital infantil San Juan
de Dios en Barcelona para recoger fondos para la investigación del
cáncer.
dilluns, 2 de desembre del 2013
dijous, 28 de novembre del 2013
Les nuclears estan preparades per aguantar els terratrèmols?
Molt a prop de ca nostra també estan preocupats pels terratremols!
http://www.naciodigital.cat/delcamp/noticia/30104
http://www.naciodigital.cat/delcamp/noticia/30104
dimarts, 19 de novembre del 2013
dijous, 14 de novembre del 2013
La nutrición
| ||||||||||||||||||||||||||||
dimecres, 13 de novembre del 2013
Un planeta extrasolar com la Terra?
Descubierto un
planeta extrasolar como la Tierra pero infernalmente caliente
Kepler 78b es un planeta muy similar a la Tierra. Por tamaño y masa es
algo superior, pero su composición de hierro y roca debe ser casi la misma.
Dicen los científicos que es el planeta extrasolar más parecido a la Tierra que
se ha descubierto y está a 400 años luz de distancia de aquí. ¿Habitable?
Rotundamente no: está tan cerca de su estrella que la temperatura allí debe
andar entre 3.000 y 5.000 grados centígrados, un auténtico infierno. Da una
vuelta completa alrededor de la estrella cada 8,5 horas (unas 20 órbitas a la
semana), en lugar de los 365 días que tarda la Tierra en dar la vuelta al Sol,
y acabará destruido por su propia estrella dentro de 3.000 millones de años. De
momento, lo importante para los astrónomos es que Kepler 78b es el exoplaneta
más pequeño del que se ha podido determinar con precisión la masa y el radio –y
a partir de estos parámetros deducen la composición-. Además, es un paso más
hacia el futuro estudio de objetos de este tipo que sean auténticos gemelos de
la Tierra e incluso en un entorno más templado.
Aportació d'Adrià Gonzalez Medina
dimarts, 29 d’octubre del 2013
La galàxia més llunyana
Aqui tens una noticia sobre
l'univers que le pots penjar al blog del departament de naturals.
J. Ametller 1esoD
diumenge, 20 d’octubre del 2013
dijous, 17 d’octubre del 2013
dimecres, 16 d’octubre del 2013
joluvipo@gmail.com te ha enviado un vídeo: "les moneres"
| ||||||||||||||||||||||||
Un amic t'envia un contingut des de TV3
| |||
Envia a un amic | |||
Hola, JLV JLV ha vist a www.tv3.cat aquest contingut que creu que pot ser del teu interès.
Si vols veure el contingut, fes clic aquí.
|
diumenge, 13 d’octubre del 2013
Canya de Sant Joan
Arundo donax mes coneguda com a Canya de Sant Joan és una planta nativa de l'est i sud d'Àsia, i probablement també de parts d'Àfrica i del sud de la península d'Aràbia.
Seguida del bambú, és la planta coneguda que produeix més biomassa per hectàrea i en només un any ja ha assolit la maduresa. Açò la fa molt atractiva per als llocs de Menorca, on va ser introduïda en temps antics per a diferents usos, com per fer flabiols, paners, canyes de pescar i canyissos. Penetra agressivament en ambients naturals, sobretot a zones humides de qualsevol tipus i extensió, i és considerada una de les plantes més perilloses per la capacitat que té de desplaçar la vegetació nativa. Crea grans colònies, que en cas d’incendi cremen amb facilitat i que en poc temps poden embossar el llit d’un torrent o assecar una bassa temporal. La canya és molt popular a Menorca, però crea un problema greu per a la flora autòctona de les zones humides.
Seguida del bambú, és la planta coneguda que produeix més biomassa per hectàrea i en només un any ja ha assolit la maduresa. Açò la fa molt atractiva per als llocs de Menorca, on va ser introduïda en temps antics per a diferents usos, com per fer flabiols, paners, canyes de pescar i canyissos. Penetra agressivament en ambients naturals, sobretot a zones humides de qualsevol tipus i extensió, i és considerada una de les plantes més perilloses per la capacitat que té de desplaçar la vegetació nativa. Crea grans colònies, que en cas d’incendi cremen amb facilitat i que en poc temps poden embossar el llit d’un torrent o assecar una bassa temporal. La canya és molt popular a Menorca, però crea un problema greu per a la flora autòctona de les zones humides.
M. Moll
La guerra per l'arena
Un altre impacte a nivell local i global del que no sentim rallar gaire, però que està afectant l'equilibri a tot el planeta: platges que desapareixen, litorals costaners afectats, illes que s'enfonsen, ... i milions d'euros de negoci!
Val la pena mirar aquest documental de TVE!
Carpobrotus edulis
Espècie invasora a l’illa de Menorca
Carpobrotus
edulis és una espècie de plantes del gènere Carpobrotus
i de la família Aizoaceae. El seu
origen es sud-africà encara que es pot trobar en totes les àrees temperades del
món, concretament a les zones costaneres. El seu cultiu a Menorca va començar a
mitjans del segle XIX, però la seva proliferació massiva es va iniciar a
mitjans del segle passat.
Va ser introduïda amb finalitats
ornamentals i medicinals. Actualment s’empra com a solució per talussos secs, sòls pobres, o zones amb
elevada influència marina, per a les quals hi ha poques alternatives.
Aquesta planta té tendència a expandir-se vegetativament per grans
superfícies i s’adapta molt bé a les característiques del sòl inadequades per a
altres plantes, com la salinitat. El seu caràcter invasiu ha provocat aquesta
expansió.
Aquesta espècie impossibilita l’arrelament de les espècies autòctones i és
gran productora de pol·len, atreu als insectes pol·linitzadors que no
exerceixen adequadament el seu paper ecològic amb les espècies menys abundats i
locals reduint així la seva reproducció.
En la imatge
següent, es pot observar la zona del far de Favàritx als anys 50 abans de la
invasió de Carpobrotus edulis i al
2006, després de la invasió. Amb aquesta imatge és fàcil apreciar l’impacte
d’aquesta espècie invasora.
Fonts utilitzades:
S Martín
Cabellera de la reina
Disphyma crassifolium
La Disphyma
crassifolium, més coneguda com “Cabellera de la reina”, és una planta
invasora d’origen sud-africà que rep aquest nom perquè forma grans cabelleres o
tapissos a les zones que envaeix.
Va ser introduïda
a Menorca com a planta ornamental a jardins privats, i degut a la seva fàcil
expansió, va penetrar en ambients naturals, com els sistemes dunars, i hi creà
grans tapissos.
La Disphyma
crassifolium pertany a la família Aizoàcia.
És una planta herbàcia i perenne que creix fins als 30 cm. Les seves fulles són
allargades i de color verd. Les seves flors floreixen durant la primavera, són
d’un color rosat i hermafrodites. No
tenen pètals vertaders, però sí sèpals. El seu fruit té forma de càpsula. Es
caracteritza per tenir una gran resistència a la sequera i a la salinitat, i
per créixer fàcilment en substrats rocosos amb poca terra. També té la
capacitat de multiplicar-se ràpidament el que la converteix en un perill per la
flora endèmica de l’illa.
La invasió per part d’aquesta planta al·lòctona, resistent
a la sequera i a la salinitat, i de fàcil reproducció, que es sol instal·lar,
entre d’altres, als sistemes dunars ja
de per si molt malmesos pel trànsit de persones, ocasiona la pèrdua d’un gran
nombre d’espècies autòctones de l’illa que no tenen la seva facilitat
d’adaptació.
Fonts utilitzades:
Clara Olives
Ipomaea indica
Ipomaea indica
La jardineria ornamental ha fet augmentar la
importació d’espècies, algunes de les quals es poden convertir, fàcilment, en
invasores, ja que la jardineria ornamental aprecia les plantes que tenen
un creixement ràpid i que demanen poques atencions, i aquestes són precisament les que poden sortir amb més
facilitat dels jardins, colonitzar agressivament el medi i convertir-se en
invasores.
Una d'aquestes plantes és l' Ipomaea Indica, coneguda com a campanetes de jardí o meravelles.
Es tracta d’una liana de gran mida procedent de Hawaii. És una planta perenne, d’1 a 10 m d’alçada. Les seves fulles poden ser senceres o trilobades, de colors verds o verds oliva, més clares en el revers, amb un pecíol de 1.8 a 10.5 cm de llarg. Les flors són grans, de 4 a 9 cm, poc o gens lobulades, de color blau lilós amb bandes longitudinals roses. El seu fruit és una càpsula que s’obre al madurar.
Normalment es troba en llocs humits amb alzinars, però també és una espècie molt comuna als jardins de cases a causa del seu creixement, sempre verd i ascendent per parets i murs, i per les flors blaves i elegants.
Se sol escampar des dels jardins als camps adjacents i pot, en algunes situacions, recobrir de forma importat grans àrees de terreny i provocar l’ofegament de la vegetació ja existent. I. indica és una planta que pot arribar a ser una invasora molt perillosa.
Quan aquesta planta arriba a un torrent, les conseqüències poden ser molt perjudicials, ja que pràcticament, i amb el temps, la vegetació nativa queda coberta per aquesta planta, i es provoca un canvi estructural del torrent en favor d’una nova situació en què aquesta planta és l’espècie dominant.
Una d'aquestes plantes és l' Ipomaea Indica, coneguda com a campanetes de jardí o meravelles.Es tracta d’una liana de gran mida procedent de Hawaii. És una planta perenne, d’1 a 10 m d’alçada. Les seves fulles poden ser senceres o trilobades, de colors verds o verds oliva, més clares en el revers, amb un pecíol de 1.8 a 10.5 cm de llarg. Les flors són grans, de 4 a 9 cm, poc o gens lobulades, de color blau lilós amb bandes longitudinals roses. El seu fruit és una càpsula que s’obre al madurar.
Normalment es troba en llocs humits amb alzinars, però també és una espècie molt comuna als jardins de cases a causa del seu creixement, sempre verd i ascendent per parets i murs, i per les flors blaves i elegants.
Se sol escampar des dels jardins als camps adjacents i pot, en algunes situacions, recobrir de forma importat grans àrees de terreny i provocar l’ofegament de la vegetació ja existent. I. indica és una planta que pot arribar a ser una invasora molt perillosa.
Quan aquesta planta arriba a un torrent, les conseqüències poden ser molt perjudicials, ja que pràcticament, i amb el temps, la vegetació nativa queda coberta per aquesta planta, i es provoca un canvi estructural del torrent en favor d’una nova situació en què aquesta planta és l’espècie dominant.
Fonts utilitzades:
Caterina Marquès
ALYTES OBSTETRICANS
Alytes obstetricans, o
tòtil, és un gripau que viu molt lligat
als espais agrícoles de la Plana de Vic. També present a les Guilleries, part
del Collsacabra i el Lluçanès, viu en marges de conreus, prop de les masies, terrossos
i roquissars on trobi refugis on amagar-se de dia i espais oberts on alimentar-se
de nit. S'ha expandit a diverses zones d'Europa, com el nord d'Espanya i
Portugal, França, part d'Alemanya, etc.
El tòtil fa al voltant d'uns 5 cm com a màxim. El dors és de tons
verdosos, grisos o brunencs, amb taques petites més fosques. El ventre, per la
seua part, és de color gris uniforme. Tant les parts superiors com les
inferiors són berrugoses.
Quan la femella pon els ous ho fa sobre les potes del darrera del mascle, i
aquest els porta a sobre del seu cos durant un mes. Finalment els deixa a
l’aigua on neixen les larves (capgrossos). Al cap d’un 3 mesos esdevenen
adults.
S’alimenta d’insectes (escarabats, mosques, polilles),
aranyes, cucs de terra, llimacs i altres petits invertebrats.
Els seus cabots poden
aguantar un any dins l'aigua i això els fa transmissors potencials de malalties
típiques dels amfibis. Aquest petit amfibi no es pot confondre amb cap de les espècies presents a
Menorca (granota, calàpet i granot), sobretot pel seu particular cant: fa
petits xiulets semblants als dels mussols, però més curts i suaus.
El tòtil és altament tolerant a les alteracions del medi i pot colonitzar
zones recentment alterades. El perill de la seva presència és doble. D'una
banda, és potencial transmissor de malalties com la quitridiomicosi,
responsable de morts massives i d'extincions d'amfibis a tot el món. I de
l'altra, en no ser una espècie natural de Menorca, pot competir per l'espai i
els recursos amb els amfibis autòctons.
Fonts utilitzades:
A. Torres
dissabte, 12 d’octubre del 2013
Cranc de riu americà
El cranc de riu americà (Procambarus clarkii) és un cranc
originari dels pantans i rius del nord-est de Mèxic i del centre-sud dels
Estats Units. La península Ibèrica, on arribà l'any 1974. A Menorca fou
introduït a principis dels anys 80. S'ha trobat cranc de riu americà a 4
sistemes aquàtics: tres torrents (Barranc d'Algendar, Barranc de Cala en Porter
i Torrent de Sant Joan) i una petita bassa artificial (bassa de s'Hort de
Llucatx). A tots ells el cranc s'hi troba plenament naturalitzat i amb unes poblacions
estables.
La seva fisiologia el fa molt resistent a nivells baixos d'oxigen i nivells alts de contaminació de l'aigua. els factors que més semblen limitar la seva expansió són les baixes temperatures i una salinitat elevada. A Menorca l'aigua no és prou freda com per suposar-li un problema. La salinitat sí que li afecta, de manera que només pot viure en torrents i basses d'aigua dolça.
És capaç de suportar forts períodes de sequera gràcies a la seva activitat perforadora que li permet de perforar túnels verticals prou profunds com per tenir assegurat el contacte permanent amb l'aigua durant l'estiu. Cal dir que a Menorca no ha existit mai cap espècie autòctona de cranc d'aigua dolça.
Si un cranc fos un animal gros, visible i fàcil de capturar es podria eliminar. de manera que resulta impossible eliminar el cranc de riu americà de Menorca, com a mínim als tres torrents en què hi és present.
La seva fisiologia el fa molt resistent a nivells baixos d'oxigen i nivells alts de contaminació de l'aigua. els factors que més semblen limitar la seva expansió són les baixes temperatures i una salinitat elevada. A Menorca l'aigua no és prou freda com per suposar-li un problema. La salinitat sí que li afecta, de manera que només pot viure en torrents i basses d'aigua dolça.
És capaç de suportar forts períodes de sequera gràcies a la seva activitat perforadora que li permet de perforar túnels verticals prou profunds com per tenir assegurat el contacte permanent amb l'aigua durant l'estiu. Cal dir que a Menorca no ha existit mai cap espècie autòctona de cranc d'aigua dolça.
Si un cranc fos un animal gros, visible i fàcil de capturar es podria eliminar. de manera que resulta impossible eliminar el cranc de riu americà de Menorca, com a mínim als tres torrents en què hi és present.
Bibliografia:
http://www.obsam.cat/actualitat/2005/cranc-riu.php
M. Barba
PROCAMBARUS CLARKII
Procambarus clarkii, o
cranc americà, és un cranc de riu propi del centre-sud
dels Estats Units i del
nord-est de Mèxic, encara que ha envaït altres continents i regions, entre els
quals la Península Ibèrica (1974) i Menorca, on va ser introduït a principis
dels 80.
És un crustaci de
creixement ràpid i capaç d’adaptar-se i reproduir-se molt fàcilment. A més, resisteix
als nivells baixos d’oxigen, a la contaminació de l’aigua, a la sequera
(perfora túnels verticals que el mantenen en contacte amb l’aigua) i a les
malalties. En canvi, les baixes temperatures i el nivell de sal elevat li
afecta. Tot això fa que s’hagi establert molt bé a l’illa, ja que les aigües no
estan molt fredes. Es troba en els torrents i basses d’aigual dolça.
Els efectes negatius que
ocasiona la seva invasió són, bàsicament, el desplaçament que han sofert els
crancs de riu autòctons, la reducció de les espècies vegetals d’aquestes
regions i la regressió d’algunes espècies animals. A part d’afectar a la
biodiversitat i a les espècies autòctones, també afecta a l’estructura física
del terreny degut a les seves excavacions durant la reproducció i la sequera. A
més, la seva presència fa baixar el nivell de qualitat de l’aigua, ja que remou
els fons.
El cranc americà el
podem trobar a quatre sistemes aquàtics menorquins: tres torrents com són el
Barranc d’Algendar, el Barranc de Cala en Porter i el Torrent de Sant Joan; i
una petita bassa artificial de s’Hort de Llucatx.
Webgrafia:
Aina Bals Genestar
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)