dimarts, 29 d’octubre del 2013

Save Menorca - GOB - Carretera general

La galàxia més llunyana



Aqui tens una noticia sobre l'univers que le pots penjar al blog del departament de naturals.
J. Ametller 1esoD


dimecres, 16 d’octubre del 2013

Els costos invisibles: l'aigua



joluvipo@gmail.com te ha enviado un vídeo: "les moneres"

joluvipo@gmail.com ha compartido un vídeo contigo en YouTube.
les moneres
©2013 YouTube, LLC 901 Cherry Ave, San Bruno, CA 94066

Un amic t'envia un contingut des de TV3

 

tv3

Envia a un amic

Hola, JLV

JLV ha vist a www.tv3.cat aquest contingut que creu que pot ser del teu interès.

linkLa història de l'"E. coli" i d'altres bacteris - Televisió de Catalunya

Si vols veure el contingut, fes clic aquí.

 


© Televisió de Catalunya, S.A. | Servei d'atenció a l'Audiència

tv3

 

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Canya de Sant Joan

Arundo donax mes coneguda com a Canya de Sant Joan és una planta nativa de l'est i sud d'Àsia, i probablement també de parts d'Àfrica i del sud de la península d'Aràbia.
Seguida del bambú, és la planta coneguda que produeix més biomassa per hectàrea i en només un any ja ha assolit la maduresa. Açò la fa molt atractiva per als llocs de Menorca, on va ser introduïda en temps antics per a diferents usos, com per fer flabiols, paners, canyes de pescar i canyissos. Penetra agressivament en ambients naturals, sobretot a zones humides de qualsevol tipus i extensió, i és considerada una de les plantes més perilloses per la capacitat que té de desplaçar la vegetació nativa. Crea grans colònies, que en cas d’incendi cremen amb facilitat i que en poc temps poden embossar el llit d’un torrent o assecar una bassa temporal. La canya és molt popular a Menorca, però crea un problema greu per a la flora autòctona de les zones humides.

M. Moll

La guerra per l'arena

Un altre impacte a nivell local i global del que no sentim rallar gaire, però que està afectant l'equilibri a tot el planeta: platges que desapareixen, litorals costaners afectats, illes que s'enfonsen, ... i milions d'euros de negoci!
Val la pena mirar aquest documental de TVE!

Carpobrotus edulis

Espècie invasora a l’illa de Menorca

Carpobrotus edulis és una espècie de plantes del gènere Carpobrotus i de la família Aizoaceae. El seu origen es sud-africà encara que es pot trobar en totes les àrees temperades del món, concretament a les zones costaneres. El seu cultiu a Menorca va començar a mitjans del segle XIX, però la seva proliferació massiva es va iniciar a mitjans del segle passat.

Va ser introduïda  amb finalitats ornamentals i medicinals. Actualment s’empra com a solució per talussos secs, sòls pobres, o zones amb elevada influència marina, per a les quals hi ha poques alternatives.

Aquesta planta té tendència a expandir-se vegetativament per grans superfícies i s’adapta molt bé a les característiques del sòl inadequades per a altres plantes, com la salinitat. El seu caràcter invasiu ha provocat aquesta expansió.

Aquesta espècie impossibilita l’arrelament de les espècies autòctones i és gran productora de pol·len, atreu als insectes pol·linitzadors que no exerceixen adequadament el seu paper ecològic amb les espècies menys abundats i locals reduint així la seva reproducció.
En la imatge següent, es pot observar la zona del far de Favàritx als anys 50 abans de la invasió de Carpobrotus edulis i al 2006, després de la invasió. Amb aquesta imatge és fàcil apreciar l’impacte d’aquesta espècie invasora.

Fonts utilitzades:

S Martín 

Cabellera de la reina

Disphyma crassifolium


La Disphyma crassifolium, més coneguda com “Cabellera de la reina”, és una planta invasora d’origen sud-africà que rep aquest nom perquè forma grans cabelleres o tapissos a les zones que envaeix.

Va ser  introduïda a Menorca com a planta ornamental a jardins privats, i degut a la seva fàcil expansió, va penetrar en ambients naturals, com els sistemes dunars, i hi creà grans tapissos.
La Disphyma crassifolium pertany a la família Aizoàcia. És una planta herbàcia i perenne que creix fins als 30 cm. Les seves fulles són allargades i de color verd. Les seves flors floreixen durant la primavera, són d’un color rosat i  hermafrodites. No tenen pètals vertaders, però sí sèpals. El seu fruit té forma de càpsula. Es caracteritza per tenir una gran resistència a la sequera i a la salinitat, i per créixer fàcilment en substrats rocosos amb poca terra. També té la capacitat de multiplicar-se ràpidament el que la converteix en un perill per la flora endèmica de l’illa.

La invasió per part d’aquesta planta al·lòctona, resistent a la sequera i a la salinitat, i de fàcil reproducció, que es sol instal·lar, entre d’altres, als sistemes dunars  ja de per si molt malmesos pel trànsit de persones, ocasiona la pèrdua d’un gran nombre d’espècies autòctones de l’illa que no tenen la seva facilitat d’adaptació.

Fonts utilitzades:


Clara Olives

Ipomaea indica


Ipomaea indica


La jardineria ornamental ha fet augmentar la importació d’espècies, algunes de les quals es poden convertir, fàcilment, en invasores, ja que la jardineria ornamental aprecia les plantes que tenen un creixement ràpid i que demanen poques atencions, i aquestes  són precisament les que poden sortir amb més facilitat dels jardins, colonitzar agressivament el medi i convertir-se en invasores.

Una d'aquestes plantes és l' Ipomaea Indica, coneguda com a campanetes de jardí o meravelles.
Es tracta d’una liana de gran mida procedent de Hawaii. És una planta perenne, d’1 a 10 m d’alçada. Les seves fulles poden ser senceres o trilobades, de colors verds o verds oliva, més clares en el revers, amb un pecíol de 1.8 a 10.5 cm de llarg. Les flors són grans, de 4 a 9 cm, poc o gens lobulades, de color blau lilós amb bandes longitudinals roses. El seu fruit és una càpsula que s’obre al madurar.
Normalment es troba en llocs humits amb alzinars, però també és una espècie molt comuna als jardins de cases a causa del seu creixement, sempre verd i ascendent per parets i murs, i per les flors blaves i elegants.

Se sol escampar des dels jardins als camps adjacents i pot, en algunes situacions, recobrir de forma importat grans àrees de terreny i provocar l’ofegament de la vegetació ja existent. I. indica és una planta que pot arribar a ser una invasora molt perillosa.
Quan aquesta planta arriba a un torrent, les conseqüències poden ser molt perjudicials, ja que pràcticament, i amb el temps, la vegetació nativa queda coberta per aquesta planta, i es provoca un canvi estructural del torrent en favor d’una nova situació en què aquesta planta és l’espècie dominant.
 
 

 

ALYTES OBSTETRICANS

Alytes obstetricans, o tòtil, és un gripau que viu molt lligat als espais agrícoles de la Plana de Vic. També present a les Guilleries, part del Collsacabra i el Lluçanès, viu en marges de conreus, prop de les masies, terrossos i roquissars on trobi refugis on amagar-se de dia i espais oberts on alimentar-se de nit. S'ha expandit a diverses zones d'Europa, com el nord d'Espanya i Portugal, França, part d'Alemanya, etc. 


El tòtil fa al voltant d'uns 5 cm com a màxim. El dors és de tons verdosos, grisos o brunencs, amb taques petites més fosques. El ventre, per la seua part, és de color gris uniforme. Tant les parts superiors com les inferiors són berrugoses. 
Quan la femella pon els ous ho fa sobre les potes del darrera del mascle, i aquest els porta a sobre del seu cos durant un mes. Finalment els deixa a l’aigua on neixen les larves (capgrossos). Al cap d’un 3 mesos esdevenen adults.
S’alimenta d’insectes (escarabats, mosques, polilles), aranyes, cucs de terra, llimacs i altres petits invertebrats.

Els seus cabots poden aguantar un any dins l'aigua i això els fa transmissors potencials de malalties típiques dels amfibis. Aquest petit amfibi no es pot confondre amb cap de les espècies presents a Menorca (granota, calàpet i granot), sobretot pel seu particular cant: fa petits xiulets semblants als dels mussols, però més curts i suaus.

El tòtil és altament tolerant a les alteracions del medi i pot colonitzar zones recentment alterades. El perill de la seva presència és doble. D'una banda, és potencial transmissor de malalties com la quitridiomicosi, responsable de morts massives i d'extincions d'amfibis a tot el món. I de l'altra, en no ser una espècie natural de Menorca, pot competir per l'espai i els recursos amb els amfibis autòctons. 





Fonts utilitzades




 A. Torres

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Cranc de riu americà

El cranc de riu americà (Procambarus clarkii) és un cranc originari dels pantans i rius del nord-est de Mèxic i del centre-sud dels Estats Units. La península Ibèrica, on arribà l'any 1974. A Menorca fou introduït a principis dels anys 80. S'ha trobat cranc de riu americà a 4 sistemes aquàtics: tres torrents (Barranc d'Algendar, Barranc de Cala en Porter i Torrent de Sant Joan) i una petita bassa artificial (bassa de s'Hort de Llucatx). A tots ells el cranc s'hi troba plenament naturalitzat i amb unes poblacions estables.
 
La seva fisiologia el fa molt resistent a nivells baixos d'oxigen i nivells alts de contaminació de l'aigua. els factors que més semblen limitar la seva expansió són les baixes temperatures i una salinitat elevada. A Menorca l'aigua no és prou freda com per suposar-li un problema. La salinitat sí que li afecta, de manera que només pot viure en torrents i basses d'aigua dolça.
 
És capaç de suportar forts períodes de sequera gràcies a la seva activitat perforadora que li permet  de perforar túnels verticals prou profunds com per tenir assegurat el contacte permanent amb l'aigua durant l'estiu. Cal dir que a Menorca no ha existit mai cap espècie autòctona de cranc d'aigua dolça.
 
Si un cranc fos un animal gros, visible i fàcil de capturar es podria eliminar. de manera que resulta impossible eliminar el cranc de riu americà de Menorca, com a mínim als tres torrents en què hi és present.

Bibliografia:
http://www.obsam.cat/actualitat/2005/cranc-riu.php
M. Barba

PROCAMBARUS CLARKII

Procambarus clarkii, o cranc americà, és un cranc de riu propi del centre-sud
dels Estats Units i del nord-est de Mèxic, encara que ha envaït altres continents i regions, entre els quals la Península Ibèrica (1974) i Menorca, on va ser introduït a principis dels 80.

És un crustaci de creixement ràpid i capaç d’adaptar-se i reproduir-se molt fàcilment. A més, resisteix als nivells baixos d’oxigen, a la contaminació de l’aigua, a la sequera (perfora túnels verticals que el mantenen en contacte amb l’aigua) i a les malalties. En canvi, les baixes temperatures i el nivell de sal elevat li afecta. Tot això fa que s’hagi establert molt bé a l’illa, ja que les aigües no estan molt fredes. Es troba en els torrents i basses d’aigual dolça.

Els efectes negatius que ocasiona la seva invasió són, bàsicament, el desplaçament que han sofert els crancs de riu autòctons, la reducció de les espècies vegetals d’aquestes regions i la regressió d’algunes espècies animals. A part d’afectar a la biodiversitat i a les espècies autòctones, també afecta a l’estructura física del terreny degut a les seves excavacions durant la reproducció i la sequera. A més, la seva presència fa baixar el nivell de qualitat de l’aigua, ja que remou els fons.    

El cranc americà el podem trobar a quatre sistemes aquàtics menorquins: tres torrents com són el Barranc d’Algendar, el Barranc de Cala en Porter i el Torrent de Sant Joan; i una petita bassa artificial de s’Hort de Llucatx.





Webgrafia:


Aina Bals Genestar

CARPOBROTUS EDULIS

CARPOBROTUS EDULIS

La illa balear de Menorca pot presumir de comptar amb un increïble nombre d’espècies de plantes endèmiques a l’illa, encara que moltes d’aquestes espècies estiguin en perill degut a la invasió d’una espècie invasora, el Carpobrotus edulis.

 El bàlsam (Carpobrotus edulis) és una espècie de  planta suculenta (retenció d’aigua en els seus teixits) reptant d'origen sud-africà que es considera espècie invasora a gran part del món. El Carpobrotus és una espècie agressiva que recobreix les altres plantes i les mata. Va ser introduïda a l’illa de Menorca en els anys cinquanta, i es diu que, des de la seva invasió, s’ha perdut el 80% de les espècies endèmiques de l’illa. Aquesta espècie és fàcil de confondre amb l'espècie carpobrotus chilensis, les dues espècies s'hibriden fàcilment. Carpobrotus edulis fa flors de color groc de 6 a 12 cm de diàmetre. En canvi, les flors de C. chilensis són de color magenta i més petites.

Com a planta invasora afecta sobretot Austràlia, Califòrnia i la Conca del Mediterrani, ja que comparteixen un clima similar, amb gelades inexistents o suaus. Aquesta planta es propaga per llavors o fragments de la planta.  A la zona litoral del mediterrani, Carpobrotus edulis s'ha estès ràpidament i hi ha zones totalment cobertes per aquesta planta. El problema s'agreuja ja que un altra espècie invasora (la rata negra), amb els seus excrements, contribueix a estendre la planta. 

La propagació del Carpobrotus Edulis ha reduït considerablement la rica biodiversitat de l’illa, que va ser designada per la UNESCO l’any 1993, reserva de la biosfera.

E. Ruz

Linepithema humile

 Linepithema humile

Linepithema humile o la formiga argentina és una espècie nativa del nord-est d’Argentina, però s’ha expandit per arreu del món. Les formigues reines mesuren uns 4 mm, i les obreres entre 2 i 3 mm, tenen el cap ovulat, el tòrax estret i l’abdomen petit. En general la formiga argentina té un aspecte allargat i és de color marró.

Aquesta espècia va ser introduïda a Espanya a finals del segle XIX. Actualment trobam dues grans colònies distribuïdes al llarg de 6000 km de les costa mediterrània i atlàntica del sud d’Europa. Es diu que ocupen hàbitats amb un clima temperat o una elevada humitat ambiental, o ambdós factors i també zones on habiten els humans.  Per això la podem trobar a la nostra illa.

Aquesta espècie es un bon exemple d’espècie invasora de la nostra illa ja que les supercolònies que formen és dediquen a atacar i destruir colònies natives dels llocs que habita; i això podria causar la reducció de la variabilitat genètica en les poblacions al·lòctones.

Aprofiten millor els recursos alimentaris i els recullen de forma més efectiva que les espècies autòctones ja que podem dir que són més agressives enfront al recurs alimentari. També impedeixen a les formigues autòctones l’establiment de noves colònies. 

El que no hem de fer és ruixar insecticides als nius de formigues argentines, ja que això podria suposar la expansió de l’espècia invasora.


 




Fonts utilitzades:


                                                                                                                                                                                    Teresa Pons Bosch


divendres, 11 d’octubre del 2013

Trachemys scripta

Trachemys scripta


La Trachemys scripta, tortuga americana o tortuga de Florida, és una espècie invasora de la qual se'n tenen confirmades algunes colònies a Cala'n Porter, en el prat de Son Bou, a sa bassa de la Vall i també pot ser que n'hi hagi al torrent de Cala Galdana.

Viu en medis aquàtics com basses, llacs o pantans i s'alimenta principalment de petits animals aquàtics i, ocasionalment de vegetals. Es desenvolupa en climes càlids i aigües temperades. És originària de les zones properes al riu Mississipi i es troba en casi tot el continent americà, des de la meitat sud dels EEUU fins a la major part de Sud-Amèrica.


Aquest animal s'ha fet molt popular per la seva cria en captivitat i la posterior comercialització arreu del món, ja que es ven com a mascota. El problema arriba quan la gent es cansa de la tortuga i l'abandona en un medi que, segons pot semblar des d'un principi, és l'ideal, però que realment no ho és. Gràcies a aquest fet, l'espècie s'ha expandit molt i es considera una espècie invasora fora de la seva àrea de distribució natural.
Causa grans impactes negatius en els ecosistemes on s'instal·la, principalment per la seva voracitat i el seu caràcter omnívor; que fan d'ella un depredador de nombroses espècies tant d'invertebrats com de vertebrats, i de plantes aquàtiques. A més, també pot transmetre malalties i provocar el desplaçament d'altres espècies les quals competeixen amb elles per l'espai o pel menjar. Precisament per aquestes raons, la Unió Europea va prohibí les importacions de tortugues de Florida el 1997, però ja se n'havien importat 900.000 exemplars. A més, fins 10 anys més tard encara se'n podien trobar en botigues de mascotes.

L'exemple més clar es dóna a la bassa de la Vall, on la tortuga americana està guanyant l'espai a la tortuga d'estany, ja que es menja els seus ous i les seves cries, fet que fa disminuir notablement la població de l'espècie autòctona. Aquest fet es té en constància i, de fet, un biòleg francès ha estat estudiant les poblacions de les tortugues. Si això va a més, la tortuga americana podria acabar amb la nostra.

Enllaços d'interès:
http://ultimahora.es/menorca/noticia/noticias/local/la-tortuga-exterminadora.html

M.Cànovas